Antoni Furió
Una cultura agredida
Som un país encara tan improbable, tan a mitjan fer, que qualsevol nou retrocés en matèria lingüística i cultural amenaça amb truncar, i ara ja de manera irreversible, la tímida i precària recuperació encetada fa uns anys. I la veritat és que, amb el darrer canvi polític, que ha retornat el poder a la dreta conservadora i reaccionària de sempre, els ensurts i els retrocessos, no sols en matèria de llengua i de cultura, sinó també de llibertats i de tolerància en general, han estat continus i preocupants.
En això, la dreta local, és cert, no s'ha apartat massa del que han fet i estan fent els seus capitosts en l'àmbit de tot l'estat, que han aconseguit que, per primera vegada, després de vint anys des de la transició democràtica, es torne a viure una certa sensació d'intimidació i desassossec en la vida política espanyola. Però, al costat d'aquesta ofensiva general contra qualsevol forma d'expressió crítica i independent, que té en l'actual guerra mediàtica el seu màxim exponent, la nostra dreta provincial hi ha afegit la seua pròpia aportació, consistent, com no podia ser d'altra manera, a continuar alimentant i explotant en benefici propi els vells fantasmes de l'anticatalanisme i de l'autoodi més primaris que ens han acompanyat des de la transició i que tan rendibles electoralment s'han revelat sempre.
Per això, només des de la ingenuïtat o des del cansament es pot entendre l'expectació esperançada amb què ha estat acollida la proposta del president de la Generalitat de posar fi a la discòrdia lingüística que continua enverinant la convivència entre els valencians i obstaculitzant qualsevol possibilitat seriosa de reconstrucció civil. Primer, perquè la batalla de la llengua, com la dels símbols o ...
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Go to begin of the document
Go to previous page
Go to next page
Go to the end of document
