IANNIS RITSOS
POETES
A Costas Cariotakis
* * *
Ah, no cap discussió, poetes
som nosaltres d'encrespada cabellera
—emblema antic dels artistes— que aprenguérem
a enfilar acres paraules i que a més
ens acompanya una sensibilitat histèrica,
que ens amarga un full esmorteït i pàl·lid,
al lluny un núvol violeta. Una quimera
anomenem la nostra vida i no tenim un amic.
Restem sempre sols i silenciosos,
tanmateix guardem orgullosament al nostre interior
el nostre secret tresor, i quan toca
la campana al ranvespre ens agitem neguitosos.
Considerem uns rucs, ignorants i mediocres,
tots els que ens rodegen i desdenyem fer-los
ni tan sols una ullada, i de bell nou la nova pàgina
rep el plany del nostre amor insípid.
Amacem cada dia els nostres vells sentiments
mil vegades esmentats; expliquem
el nostre talent: «cantem com els ocells»;
la nostra ocupació tan bellament és justificada.
Per a nosaltres el món sencer som només nosaltres.
Ens envoltem, el nostre abric, d'un mur.
Expressem amb petulància les passions d'un moment
en un —sense hiatus— vers musical.
Encara que entorn nostre els altres patesquen i siguen dissortats,
encara que la injustícia els doblegue i els consumesca —
ah!, que temes prosaics d'aquesta mena puguen torbar
les nostres meditacions empíriques, és una estupidesa.
* * *
Traducció de Jesús Cabezas Tanco
...
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Go to begin of the document
Go to previous page
Go to next page
Go to the end of document
