CAMILLO SBARBARO
CALLA, ÀNIMA CANSADA DE GAUDIR
* * *
Calla, ànima cansada de gaudir
i de sofrir (a l’una cosa i a l’altra vas
resignada).
Cap veu teua no sent si escolte:
ni d’enyorança per la miserable
joventut, ni d’ira o d’esperança,
ni tampoc de tedi.
Jaus com
el cos, emmudida, tota plena
d’una resignació desesperada.
No ens sorprendríem,
no és cert, ànima meua, si el cor
s’aturàs, si suspès es quedàs
l’alè...
En canvi, caminem,
caminem tu i jo com somnàmbuls,
i els arbres són arbres, les cases
són cases, les dones
que passen són dones, i tot és allò
que és, només allò que és.
La successió de joia i de dolor
no ens toca. Ha perdut la veu
la sirena del món, i el món és un gran
desert.
En el desert
amb ulls eixuts jo em contemple.
* * *
Traducció de Marc Granell
...
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Go to begin of the document
Go to previous page
Go to next page
Go to the end of document
