ATTILA JÓZSEF
FA MOLT DE MAL
* * *
De la mort
que et guaita per dins i per fora
(com espantat ratolí en el forat)
alhora que t’escalfes,
fuges cap a la dona per tal que
t’emparen els seus braços, si, genolls.
No sols atrau
el si càlid i tou, no sols desig,
sinó també necessitat t’hi empeny –
per això abraça
tot el qui troba dona
fins que els llavis es tornen blancs.
És una doble càrrega
i un tresor doble, que calga estimar.
Qui estima i no pot fer-se correspondre,
és tan apàtrida
com és indefensa la fera
que fa les seues necessitats.
No tenim altra
sortida; ni endegant el ganivet
envers ta pròpia mare, tu, valent!
Però mira, hi hagué
dona que va comprendre aquestos mots,
i, això no obstant, em repel·lí.
No tinc lloc,
doncs, entre els vius. Em sent brunzir el cap,
engalanant el meu dolor, la meua ansietat;
com el xiquet
que bellugueja el sonall entre els dits,
quan l’han deixat els seus pares tot sol.
Què podria
fer jo per ella i contra ella?
No em fa vergonya imaginar-ho,
puix que el món
rebutja aquells a qui el somni fa por
i són enlluernats pel dia clar.
La cultura
es despulla de mi, com de la roba
d’altres al benaurat amor –
on està escrit, però,
que ella em contemple agitat per la mort
i que jo haja de patir tot sol?
Qui naix
també pateix en el part, com la dona.
Minva el doble dolor en la humilitat.
Però a mi
em pagaran el meu cant dolorós
i em fa companyia la infàmia.
Socorreu-me!
Xiquets, que en passar ella
els vostres ulls rebenten.
Innocents,
xiscleu aixafats per les botes
i digueu-li: Fa molt de mal.
Gossos fidels,
caigueu sota les ...
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Go to begin of the document
Go to previous page
Go to next page
Go to the end of document
