ATTILA JÓZSEF
A LA VORA DE LA CIUTAT
* * *
A la vora de la ciutat, on visc,
quan s’esfondra el crepuscle
vola la sutja amb lanes ales
com petits rats-penats,
i va sedimentant-s’hi com el guano
fort, gros.
Així s’incrusta en les ànimes nostres aquest temps.
I com espessos draps
de pesants pluges
renten la deformada coberta de llanda –
del nostre cor esborra vanament la tristor
allò que va petrificant-s’hi.
Ni que la sang ho rentàs – som així.
Gent nova, eixam d’una altra espècie.
Pronunciem el mot altrament, el cabell
se’ns adhereix al cap d’altra manera.
Ni déu ni la ment, sinó
el carbó, el ferro i el petroli,
la matèria real ens ha creat
tot llançant-nos bullents i violents
dins els motles d’aquesta
societat horrible,
perquè responguem de la humanitat
en l’etern sòl.
Després de clergues, soldats, burgesos,
així hem esdevingut per fi nosaltres
fidels escoltadors de les lleis;
per això és que en nosaltres el sentit
de tota obra humana brunz
com una viola.
Des que es va formar
el sistema solar,
bé que el passat és molt,
mai tanta gent no destruïa l’indestructible:
fam, armes, fanatisme i còlera
devastaren les nostres habitances.
Cap futur vencedor
no s’havia vist mai tan humiliat
com ens haveu humiliat vosaltres
sota les estrelles:
abaixàrem l’esguard cap a terra. El secret
guardat en la terra s’ha obert.
Mireu com ha esdevingut una fera
la màquina fidel!
Fràgils pobles cruixen
com el prim gel d’un toll,
quan salta, l’arrebossat de les ciutats
es desprén, i tombeja el cel.
¿Qui domarà –potser el terratinent?–
el gos salvatge del pastor?
Sa infància és la nostra. La màquina
es crià entre nosaltres.
És un animal mans. Hala, crideu-la!
Nosaltres en sabem el nom.
I ja veiem que aviat
tots ...
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Go to begin of the document
Go to previous page
Go to next page
Go to the end of document
