DYLAN THOMAS
POEMA D’OCTUBRE
* * *
Era el meu any trenta cap al cel.
Vaig despertar a les presències del port i del bosc pròxim,
i els musclos s’arreceraven i el bernat pescaire
sacralitzava les costes
per a la crida del matí
amb el rés de l’aigua i el xiscle de graules i gavinesi el tràfec de les barques que es feien a la mar, salpaven del moll enteranyinat de xarxes,encaminant-me
en aquell moment
vaig eixir pel poble encara adormit.
El meu aniversari començà amb les aus
aquàtiques i els ocells dels arbres alats sobrevolant el meu nom
damunt dels cavalls blancs i de les granges,
i em vaig posar dret
davant la tardor plujosa,
i vaig marxar de casa sota el devessall de tots els meus dies.
Es capbussava la garseta blanca amb l’onada, mentre jo feia via
fins a la fita,
i les muralles
de la vila anaven tancant-se en deixondir-se.
Un salt d’aloses fins un núvol
ondulat, i els arbustos de les sendes curulls de merles
refiladores, i el sol d’octubre
estival
a sobre el llom del turó.
Ací hi hagué l’oratge falaguer i les dolces cantúries de sobte
aplegades al matí per on jo vagarejava i escoltava
la pluja mullant
el vent que fredament bufà
al llarg de la llunyana foresta davall meu.
Tènue pluja damunt del port minvant
i damunt la humida església de la mar, petita com una petxina
amb els seus caragols al voltant de la boira i el castell
burell com els ducs;
tots els jardins de la primavera
i l’estiu florien, tanmateix, a les rondalles increïbles
enllà de la muralla i davall el núvol ple de terroles.
Allí podia haver pres l’encís
al dia que vaig nàixer,
però el temps canvià.
Va renunciar a la prada en festes
i ...
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Go to begin of the document
Go to previous page
Go to next page
Go to the end of document
