DYLAN THOMAS
EN LA SON DELS PRATS
* * *
I
Mai per mai, criatura meua, tu que cavalques pertot
del país de les rondalles vora llar, quan de l’encís t’adorms,
mai no temes o cregues que el llop ataque la pleta blanca d’ovelles
que belen alegres i en fugen feixugues,
amor meua, estimada,
lluny de l’amagatall de les fulles a patolls en l’any xop de rosada,
per a menjar-se el teu cor dins la casa del bosc rosat.
Dorm tendra a poc a poc, per sempre profunda, sàviament fetillada i estranya,
criatura meua, tu que poses la nit dintre la rosa dels comtats
de les contalles clavetejades: cap ramat d’oques ni de porcs
no s’ha de convertir en llogaret de foc, ni en el rei d’una cort,
o en un príncep de gel
que et faça festes al cor melós abans d’alba,
en un bosqueró d’ocs o de xiquets en rogle, espiga o deu.
No plores tampoc, genet meu, per la innocent mentida que és en la petita vall
de les arrels dels arbres tallats i esquerdats entre plomes.
Des de l’escuma de la bruixa damunt la granera, tu ets fora de perill,
a l’empar de les falgueres i les flors de la son dels prats, i dels recaptes del verd.
Jau tranquil·la
i de pressa, sana i estàlvia, tersa pel gemec de les llorigades dels joncs.
Mai, filla meua, tingues por ni cregues, fins al toc
d’anar a jóc, auster, de la campana, que l’encant o l’ombra agrest
clouran a graons la sang, mentre tu cavalques, d’ací d’allà,
car ¿qui embruixarà covard les faldes desvariades de la muntanya
o sotjarà la lluna dels camps, si no és la mateixa lluna ressonant nítida
des dels pous de la celístia?
Un turó toca un àngel. Fora de la cel·la d’algun sant
s’alegra ...
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Go to begin of the document
Go to previous page
Go to next page
Go to the end of document
