YVES BONNEFOY
EL RECORD
* * *
Aquest record m’obsedeix, que el vent gira
De colp, al lluny, a la casa tancada.
Això és un gran soroll de llenç pel món,
Hom diria que el teixit del color
S’acaba d’esquinçar fins al fons de les coses.
Aquest record s’allunya però torna,
Això és un home i una dona disfressats, hom diria que intenten
Fer surar una barca massa gran.
El vent tomba la vela de nou damunt llurs gestos,
El foc pren a la vela, l’aigua és negra,
Què fer dels teus dons, oh record,
Sinó recomençar el més vell somni,
Creure que ja em desperte? La nit està encalmada,
La seua llum reverbera a les aigües,
La vela dels estels tremola a penes
En la brisa que passa pels móns.
La barca de cada cosa i de cada vida
Dorm, dins la massa d’ombra de la terra,
I la casa respira, quasi sense soroll,
L’ocell el nom del qual no sabíem a penes
Ha llançat a la vall, hom diria burletes
Mes no sens compassió, ço que fa por,
Les seues dues notes quasi indistintes massa prop de nosaltres.
M’aixeque, escolte aquest silenci,
M’acoste a la finestra, una vegada més,
Que domina la terra que he estimat.
Oh joies, com un remer al lluny, que es belluga una mica
Damunt l’estovalla brillant; i encara més lluny
Cremen sense soroll terrestre les torxes
De les muntanyes, dels rius, de les valls.
Joies, i no sabíem si era en nosaltres
Com vana remor i lluor de somni
Aquest seguit de sales i de taules
Plenes de fruits, de pedres i de flors,
O allò que un déu volia, per a una festa
Que donaria, ja que hi consentíem,
Tot un estiu en sa casa d’infància.
Joies, i el temps que va venir al través, ...
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Go to begin of the document
Go to previous page
Go to next page
Go to the end of document
