CAMILLO SBARBARO
A VEGADES, MENTRE CAMINE SOL AL SOL
* * *
A vegades, mentre camine sol al sol
i mire amb els meus ulls clars el món
on tot se m’apareix com a fratern,
l’aire, la llum, el bri d’herba, l’insecte,
un gel sobtat al cor m’assalta.
Un cec em sembla ser, assegut
a la vora d’un riu immens.
A sota flueixen les aigües turbulentes,
però ell no les veu: el poc sol
pren feliç. I si li arriba
a vegades remor d’aigües, la creu
zum-zum enganyós de l’oïda.
Perquè em sembla, en viure aquesta
pobra vida meua, una altra frisar-ne
com en el somni, i que aqueix somni siga
la meua vida present.
com un defalliment llavors m’agafa,
una aprensió pueril.
M’assec
tot sol en el marge del camí,
mire el míser, estret món meu
i acarone amb mà tremolosa l’herba.
* * *
Traducció de Marc Granell
...
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Go to begin of the document
Go to previous page
Go to next page
Go to the end of document
