ODYSSEAS ELYTIS
INFÀMIES EM TANCAREN LES MANS...
* * *
Infàmies em tacaren les mans, com obrir-les?
Sentinelles m’ompliren els ulls, on mirar?
Fills dels homes, què dir?
Esgarrifances rep la terra i més esgarrifances l’ànima!
Au primera joventut meua i llavi indòmit
que al codolet ensenyares de la tempesta
i enmig les borrasques, al tro replicares
Au, primera joventut meua!
Tanta terra a les arrels em llançares, que la meua pensa verdejà!
Tanta llum a la sang, que el meu amor prengué
el poder i la idea del cel.
Pur sóc de cap a peus
i a les mans de la Mort un estri inútil
i a les urpes dels grollers, un mal botí.
Fills dels homes, què témer?
Prengueu-me les entranyes, vaig cantar!
Prengueu-me la mar amb les blanques tramuntanes
l’ampla finestra plena de llimeres,
les moltes refilades, i una xicota, aquella
que només en tocar-la, la seua alegria m’era prou
prengueu-m’ho, vaig cantar!
Prengueu-me els somnis, com els llegiríeu?
Prengueu-me la pensa, on la diríeu?
Pur sóc de cap a peus
Amb la boca besant vaig fruir el cos verge
Amb la boca bufant vaig colorar la pell del mar.
De totes les meues idees en vaig fer illes.
A la meua consciència vaig regalimar llima.
* * *
Traducció de Rubén J. Montañés
...
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Go to begin of the document
Go to previous page
Go to next page
Go to the end of document
