DAVID ROKEAH
NIT A JERUSALEM
* * *
I
Nit a Jerusalem! Respiro hores senceres
com pedra que, desperta, espera el rou;
no espero miracles. Al teu vilatge, enllà del mar,
et confessaràs divendres als peus d’un sacerdot
que no juga amb el seu déu: Ahiyesu
m’ha estimat!
II
Recordo que la pluja era com una paret
de vidre esmicolat. El pont que surava damunt l’aigua.
Les nostres imatges. Teníem gana i no de pa.
Els batecs del teu desfici eren a la meva mà i Déu
el poema entre nosaltres.
El cor inconfés sabia que Jerusalem era lluny.
III
El vent és a la porta. Vine
crido jo. Ningú no ve. S’ha aturat
la melodia. No hi ha pluja a l’horitzó. Vine
crido jo. I el vent respon xiulant.
La primavera,
ah la primavera: mirtils entre sarments
IV
Transformo la solitud
en mots escrits sobre paper cremat
per una guspira accidental. La nit a Jerusalem
és com el fons d’un mar batut per la lluna.
El meu poema arriba d’un altre planeta
V
Vas dir foc
i vaig veure dues pedres copejant-se
i els ulls d’una gata prenys.
Aquella nit la lluna feia el ple.
La mar es retirava
El meu desig madurà com móres de sang
VI
Saber clarament com lliri de mar
que és de nit. La foscor
sentir-la com rat-penat. Com una formiga
la dolçor. Deixar en l’arena
rastres de curses amoroses com un cranc.
Entaforar-se en la conquilla com una ostra
i esperar la tempestat
* * *
Traducció d’Eduard Feliu
...
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Go to begin of the document
Go to previous page
Go to next page
Go to the end of document
