DAVID ROKEAH
AMB ELL MATEIX
* * *
L’home passa comptes amb ell mateix, es viu
ell mateix, es menja ell mateix
i allò que estima més. De les entranyes
de la mare a les de la terra: a ell mateix. Va al bosc
i cerca la pròpia ombra. Va a la vora del mar
i veu la seva ombra i l’ombra dels penya-segats
de la costa salpant plegades
a l’altra banda del mar. Veu coses en somni
les veu despert: la camamilla del camp
crida d’enveja. Hi ha al camp la teva enveja,
hi ha al camp la teva ombra i l’ombra dels xiprers
que guarden la teva ombra. L’home passa comptes
amb ell mateix. Amb el seu passat clivellat
com l’escorça d’una vella olivera. Tempesta
a les muntanyes, tempesta a la riba del mar.
L’esclat del llamp il·lumina com màquina fotogràfica
cares que esdevindran record
poemes que seran testimoniança
* * *
Traducció d’Eduard Feliu
...
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Go to begin of the document
Go to previous page
Go to next page
Go to the end of document
