JOÃO CABRAL DE MELO NETO
PSICOLOGIA DE LA COMPOSICIÓ
A Antonio Rangel Bandeira
* * *
I
Vaig sortir del poema
com qui es renta les mans.
Algunes petxines, que
el sol de l’atenció cristal·litzà,
giraven. I alguna paraula
que vaig amollar, com un ocell.
Potser alguna petxina
(o algun ocell) recorda,
còncava, el cos del gest
extingit que l’aire ja va sadollar,
potser, com la camisa
buida que em vaig treure.
II
A Lêdo Ivo
Aquest full blanc
m’impedeix el somni
i m’incita al vers,
nítid i precís.
M’arrecero
en aquesta platja pura
i no hi ha res
on la nit reposi.
Com que no hi ha nit,
cessa tota font;
com que no hi ha font,
cessa tota fuita;
com que no hi ha fuita,
res no em recorda el pas
del meu temps al vent,
quan bufa el temps.
III
En aquest paper,
la teva sal pot
tornar-se cendra;
la llimona pot
tornar-se pedra;
el sol de la pell,
el blat del cos, pot
tornar-se cendra.
(Cal que temis, per això,
l’albada jove
sobre les flors
del vespre.)
En aquest paper,
aviat s’acaben
les tèbies i violades
flors morals;
les fugisseres, fluïdes
flors de la pressa;
totes les esponjoses
flors del somni.
(Cal que esperis, per això,
que l’albada jove
vingui a revelar-te
les flors del vespre.)
IV
El poema amb els seus cavalls
vol esclatar
el teu temps clar, vol trencar
el fil blanc, l’argila
muda i fresca.
(L’oblit va quedar obert
de bat a bat;
un somni va passar
esfilagarsant-se, després, arbres instantanis
coagulaven la mandra.)
V
Convisc amb certes paraules,
domèstiques abelles.
Del dia obert
(ombrel·la blanca)
els fusos lúcids recullen
el fil de mel
(del dia que esclatà
com una flor)
que en la nit
(pou on s’abocarà
la flor volàtil)
...
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Go to begin of the document
Go to previous page
Go to next page
Go to the end of document
