ALEKSANDR BLOK
AL CAMP DE KULIKOVO
* * *
I
El riu s’eixampla, corre i s’esllangueix mandrós
i renta les riberes.
Sobre l’argila pobra, dalt del groc espadat,
s’entristeixen les garbes a l’estepa.
Oh Rússia meva! Oh muller meva! Al dolor va
nostre clar, llarg camí!
Nostre camí —el vell voler dels tàrtars traspassà
com fibló nostre pit.
Nostre camí —d’estepa. Camí en tristor immensa,
oh Rússia, en ta tristor!
I més enllà tenebres —de nit i forasteres—
Jo no tinc por.
La nit vingué. Acamparem. Amb les fogueres
l’estepa aclarirem.
Dins el fum lluirà la sagrada bandera
i dels sabres l’acer...
I eterna guerra! La pau sols somniem nosaltres
entre sang i pols...
Vola, vola l’euga de les estepes
i cerca el cavall...
I sense fi! Com llamps s’esmunyen verstes i costers...
Atura, atura!
Passen i passen núvols esglaiats.
Posta de sol en sang!
Posta en la sang! Del cor la sang s’escola!
Plora, cor, plora...
No hi ha pau! L’euga de les estepes
passa al galop!
II
A mitja nit sortirem amb l’amic per l’estepa.
Nor tornar, no esguardar cap enrera.
A darrera Nepravda ja giscaven els cignes
i altra volta, altra volta gisquen...
Al camí —pedres blanques enceses.
Darrera el riu— l’horda roí.
L’estendard clar sobre nostres colles
no es desplega a l’aire mai més.
I baixant la testa vers la terra
l’amic diu: «Afila ton espasa,
perquè no en va lluitem contra els tàrtars.
En causa santa hi ha pau pels morts.»
Jo —ni el primer ni el darrer soldat.
Llarg temps serà la pàtria malalta.
Recordeu-me a missa matinera
bon amic, benvolguda muller!
III
Al vespre quan Mamai ocupà amb l’horda
estepes i ponts,
dins el camp enfosquit érem amb Tu—
Potser ho sabíes?
Davant el Don obscur i enfurismat,
entre els camps nocturns,
vaig sentir ...
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Go to begin of the document
Go to previous page
Go to next page
Go to the end of document
