JAROSLAV SEIFERT
EL CRIT DELS FANTASMES
* * *
I
En va ens agafem a les teranyines flotants
i al filferro amb pues.
En va recolzem el taló en un terròs
per no deixar-nos arrossegar amb tanta força
cap a la fosca, una fosca més negra
que la més negra nit,
ara sense corona d’estels.
I cada dia algú ens surt al pas
i ens pregunta involuntàriament,
sense obrir la boca:
Quan? Com? I què vindrà després?
Ballar i dansar una mica més, encara,
i respirar l’aire perfumat,
mal que sigui amb el dogal al coll!
II
A la sala d’espera d’un dentista
vaig trobar, en una revista estripada,
la imatge d’una tanagra rosa.
Fa anys n’havia vist una de semblant
en una vitrina del Louvre.
L’havien trobada en el sepulcre de marbre
d’una noia jove
morta molt abans de Jesucrist.
Tanagra coneix molt bé la mort.
Podria parlar.
Calla.
I somriu.
III
A l’hora de la mort, la noia
sentia encara el crit de l’Empusa
que aterria els moribunds
i sotjava les tombes.
Tenia una cama de metall,
l’altra de fems d’ase,
i cridava com criden les ombres dels morts
a les ribes de l’Aqueront.
Sí, és clar! Els vells fantasmes han mort,
però sempre en neixen de nous.
IV
Escolti, senyoreta, m’ha entés bé?
Em-pu-sa.
Li diré lletra per lletra:
E d’Eros.
M de Metzina.
P de Passió.
U d’Udol.
S de Serp.
A d’Amant.
Ja ho ha escrit? Doncs ara
segueixi escrivint.
V
Els llavis de la noia s’anaren marcint
com una flor arrencada
quan per la boca se li envolà l’ànima
i es diluí en l’atzur.
Tanagra somreia,
i l’estimada joguina de la noia vivent,
somrient, anà amb la morta fins a la tomba
per contemplar com de seguida
l’àngel de la putrefacció
s’acostava al cos ...
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Go to begin of the document
Go to previous page
Go to next page
Go to the end of document
