JAROSLAV SEIFERT
JARDÍ DEL CANAL
* * *
I
Només de gran he après
a estimar el silenci.
Commou, de vegades, més que la música.
En el silenci apareixen senyals colpidors,
i a les cruïlles de la memòria
copses els noms
que el temps intentava ofegar.
De nit, a les capçades dels arbres,
sento els cors dels ocells.
I un capvespre, al cementiri,
vaig percebre, del fons d’una tomba,
el cruixir d’un taüt.
II
Damunt una pedra oblidada del jardí
esculpida en forma de petxina
jugaven uns nens.
És un record d’infantesa.
Jo mateix ho havia vist.
Era probablement l’última pedra
de l’antic jardí.
No hi havia res més, fora d’ella;
una font, únicament, i un arbre.
Tan sols una font violada
i un arbre mig sec,
amb el tronc foradat de banda a banda
per una bala de revòlver.
III
La nit, senyora de la fosca,
vessa del cel l’albada rogent
com l’aigua ensagnada
on apunyalaren Marat
amb la daga d’una dona encisera,
arrencant de la gent
les seves pròpies ombres,
com el sastre que arrenca les mànigues
en emprovar un gec.
Tot això són coses passades,
res d’això no és nou,
però ai dels enamorats
que no saben descobrir en cada besada
una nova flor.
IV
Havent dansat,
s’assegué la ballarina cansada
sobre la gespa amorosa,
i la mussolina de l’ampla faldilla
escampà al seu voltant
com cercles onejants damunt l’aigua.
Vaig sentir la seva rialla despreocupada,
però ja havia fet tard.
Quan un home és vell
sempre fa tard;
sols li queda envejar la gespa,
els clotets que han deixat
els genolls d’una noia.
* * *
Traducció de Monika Zgustová
...
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Go to begin of the document
Go to previous page
Go to next page
Go to the end of document
