JAROSLAV SEIFERT
HOMENATGE A VLADIMÍR HOLAN
* * *
Hi ha moments que en pensaments
envegem fins i tot els morts,
com si l’etern no-ésser de tots ells
fos tan sols el sojorn
en una dolça i indolent immobilitat
sobre un plàcid fons de flors marcides.
N’hi ha prou, però, amb un petit fremiment de plaer,
d’un plaer qualsevol,
per tornar de bon grat
als nostres tràfecs quotidians.
He sobreviscut a tots els poetes
de la meva generació.
Tots van ser amics meus.
L’últim ha mort: Vladimír Holan.
Com podria no tenir por?
Ara estic sol.
Primer morí Jivri Wolker,
era jove i tenia pressa.
Ah, quins petons malaurats
a les boques febroses
de noies tuberculoses en un sanatori
a la vora del mar!
Uns anys després morí Jondvrich Hovrejší,
el més vell de tots nosaltres.
Escrivia versos en un cafè ple de gent,
damunt una tauleta rodona,
com un soldat escriu a la seva estimada
damunt el timbal, després de la batalla.
Josef Hora va ser l’únic de tots nosaltres
que arribà a tutejar-se amb F. X. Šalda.
Entre al seu jardí
quan comencin a florir els empelts.
Les flors, com en un encís, vessen al sol
l’aroma d’ametlles amargues.
No ens va dir adéu František Halas,
l’amic estimat.
Desitjava que els seus versos grallessin
a l’oïda de la gent, però a vegades no se’n podia estar
i cantava.
Amb un gest brusc ens va deixar
Konstantin Biebl.
Enyorava la tendresa
de les noies de Java
que són com flors vivents
i caminen, silenciosament, de puntetes.
Vítvezslav Nezval blasfemava contra la mort
i aquesta es va venjar.
Quan va morir inesperadament per Pasqua,
tal com ell mateix havia predit,
es va trencar una de les branques cimals
de l’arbre de la poesia.
Mai no se li acudí la idea de ...
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Go to begin of the document
Go to previous page
Go to next page
Go to the end of document
