JAROSLAV SEIFERT
ARRACADES DE CORAL
* * *
Tot allò que ens abandona
i s’enfonsa en el passat,
perd pel camí moltes
de les seves qualitats.
El mal empal·lideix, el pecat entra en l’oblit,
el vi es torna agre
i els petons que han restat fits sota el cel
esdevenen cançó.
Quan desitjava trobar-me entre els teus braços,
inventava versos.
Caminava per la cambra amunt i avall
i els deia davant la finestra buida.
Oh, els versos!
No eren gaire destres,
però eren plens de desig exaltat
i de paraules apassionades.
Amb la mà em premies els llavis
perquè callés,
i apartaves, tossuda,
les teves petites orelles
mentre jo vagava amb la llengua
pels seus plecs rosats,
com en un laberint.
Solia dormir sobre el teu cor
i àvidament inhalava el perfum
de pell ardent.
Els somnis que s’atansen silenciosos
i en la fosca s’emparen del dorment
tenien el color dels teus ulls.
Eren blaus. I al meu front, lànguids, plovien
com gotes de lacre,
els corals entelats de les teves arracades.
Avui, quan reposo entre les mans
el meu rostre envellit,
amb precisió, palpo amb els dits
la forma del meu crani.
Mai no havia pensat en ell
ni havia posat el cap entre les mans.
Res no em movia a fer-ho.
I un terrible desig d’existir, ara,
potser sense alegria ni esperança
ni futur
afegeix ales negres
a la por de no existir.
Però quan mori de debò,
des del silenci de la terra
encara rebrà els teus passos, melangiós,
el meu amor.
* * *
Traducció de Monika Zgustová
...
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Go to begin of the document
Go to previous page
Go to next page
Go to the end of document
