ATTILA JÓZSEF
ELEGIA
* * *
Com el fum que vola pel trist paisatge,
plenament condensant-se davall el cel de plom,
hi sura la meua ànima
arran de terra.
Hi sura, però no aixeca el vol.
Ànima dura, suau fantasia
que segueixes les feixugues petjades de la realitat,
esguarda’t ací baix,
contempla el teu origen!
Ací on, sota el cel altres voltes tan líquid,
en la solitud de les eixutes mitjanceres,
el silenci apàtic de la misèria,
amenaçant i pidolant,
dilueix lentament la tristesa
condensada en el cor dels consirosos
i la mescla
amb la de milions.
Tot l’univers humà
és fabricat ací. Ací tot són runes.
La dura lleterola obri la seua ombrel·la
al pati abandonat d’una fàbarica.
Per esglaons grisencs
de petites finestres trencades
descendeixen els dies a la humida foscor.
Respon tu –
ets d’ací?
¿Ets d’ací, que no t’abandona mai
el greu desig
d’assemblar-te als altres miserables,
en qui s’ha encabit aquesta gran època
i en els rostres dels quals tots els trets s’hi deformen?
Ací reposes, ací, on la coixa tanca
serva i vigila, tot cridant,
aquest voraç
ordre moral.
T’hi reconeixes? Ací les ànimes
esperen, buides, un futur construït,
bell, ferm, així com els solars tot al voltant
ensomien abstrets i esquius
cases altes que teixeixen
un ràpid mormolar. Trossets de vidre
incrustats en el fang assecat miren
amb ulls opacs, fixos, els erms turmentats.
Es desprén de vegades de les dunes
una mica d’arena... i a voltes revola, brunzent,
alguna mosca blava, verda o negra,
atreta per les deixes humanes
i els parracs
des de més opulents paisatges.
A la seua manera para la taula també ací
la beneïda mare terra,
martiritzada per tal de traure’n més profit.
Herba groga floreix en una olla de ferro.
¿Saps tu
la despullada joia de quina consciència
...
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Go to begin of the document
Go to previous page
Go to next page
Go to the end of document
