ATTILA JÓZSEF
ODA
* * *
1
Assegut en un cingle reverberant estic.
Vola suau la brisa
del jove estiu, com la calfor
d’un dolç sopar.
Acostume el meu cor al silenci.
No és tan difícil –
allò que s’ha perdut es congrega entorn meu,
el meu cap ara es vincla, i em penja
la mà.
Contemple la crinera de muntanyes –
la flama del teu front
brilla en totes les fulles.
En el camí, ningú, ningú,
mire la teua falda
flamejar en el vent.
Sota els fràgils fullams
els teus cabells tremolen fugissers,
vibren, tous, un instant els teus pits i
– mentrestant corre el rierol Szinva –
veig rajar altra volta
als codolets blancs i redons,
les teues dents, el riure encisador.
2
Oh com t’estime, a tu
que has assolit de fer parlar alhora
la intrigant solitud que està teixint
la seua trama als fondos plecs del cor
i l’univers sencer.
Tu, com la cataracta fuig del propi soroll,
m’abandones i corres silenciosament,
mentre jo, enmig dels cims de ma vida,
prop de la llunyania, cante, xiscle,
tot topetant amb la terra i el cel,
que t’estime, dolça madrastra meua!
3
T’estime com un nen vol a sa mare,
com l’avenc en silenci s’estima la fondària,
t’estime com les sales volen llum,
com l’esperit el foc i els cossos el descans!
T’estime així com els mortals s’estimen
la vida, fins que es moren.
Els teus gestos, els teus somriures, els teus mots,
els acullc com acull la terra allò que cau.
Els meus instints, com àcids en metall,
t’han gravat en la meua ment,
i allí tu, bella, amada imatge,
omplis amb el teu ser tot l’essencial.
Els instants passen, sorollosos;
en l’oïda em romans, callada, tu.
Les estrelles es cremen i cauen;
tu, en canvi, t’aturares als meus ulls.
...
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Go to begin of the document
Go to previous page
Go to next page
Go to the end of document
