ATTILA JÓZSEF
LA MEUA MARE
* * *
Prengué amb les seues mans la tassa
una horabaixa de diumenge
tot somrient silenciosa
i va seure una estona a la penombra – –
Dugué a casa una cassoleta
del sopar de ses excel·lències,
i en acotxar-nos jo pensava
que ells es menjaven tota l’olla – –
Ma mare, menudeta; aviat morí,
perquè les bugaderes aviat moren,
els tremolen les cames de la càrrega
i el cap els fa molt mal de tant planxar – –
Per a muntanya, la de la bugada!
En lloc del joc sedant dels núvols,
el baf, i, per a un canvi d’aires,
la llavanera té les golfes – –
La veig, s’atura planxa en mà.
El capital trencà sa fràgil
estatura, més i més magra –
recordeu-vos-en, proletaris – –
De tant rentar se li encorbà l’esquena,
jo no ho sabia, que ella era tan jove,
somiava que duia un davantal ben net
i llavors el carter la saludava – –
* * *
Traducció d’Eduard J. Verger
...
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Go to begin of the document
Go to previous page
Go to next page
Go to the end of document
