ATTILA JÓZSEF
VORA EL DANUBI
* * *
I
Assegut en la més baixa pedra del moll,
veia com marinava una corfa de síndria.
A penes si escoltava, absort en la meua sort,
la remor de la superfície i el silenci del fons.
Com si hagués començat al meu cor el seu curs,
era tèrbol, savi i gran, el Danubi.
Igual que els músculs, quan treballa l’home
llimant, martellejant, cavant o alçant-se un sostre,
saltava, s’estirava, s’enervava
cada onada i cada moviment.
I com ma mare, em bressolava, contant contes,
i rentava la roba bruta de la ciutat.
De sobte es posà a gotinyar,
però, com si tot fos igual, s’escampà.
Tot amb tot, com qui esguarda la pluja prolongada
des d’una cova, així vaig mirar l’horitzó:
com una pluja indiferent, eterna, queia
esblaimat el passat, tan bigarrat ahir.
El Danubi corria. I com infant al si
d’una mare fèrtil i abstreta,
les escumes jugaven gracioses
i somrients venien fins a mi.
S’estremien en el corrent del temps,
com cementeris de trontolladissos túmuls.
II
Passa que fa cent mil anys que esguardava
allò que veig ara de sobte.
Un instant, i s’hi suma completament el temps
que contemplen cent mil avantpassats amb mi.
Veig allò que ells no veien, car cavaven,
mataven, abraçaven, feien allò que cal.
I ells, immersos en la matèria, veuen
allò que jo no veig, si ho he de confessar.
Ens coneixem com la pena i la joia.
Em pertany el passat i els pertany el present.
Escrivim poesia – ells em guien el llapis
i jo els sent i faig memòria.
III
Ma mare era cumana, el meu pare mig székely
mig romanés, potser del tot això darrer.
Als llavis de ma mare era dolç el menjar,
bella la veritat als llavis de mon pare.
Cada volta ...
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Go to begin of the document
Go to previous page
Go to next page
Go to the end of document
