Srecko KOSOVEL
ÈXTASI DE MORT
* * *
Tot és èxtasi, èxtasi de mort!
Les agulles daurades de les torres de l’Occident,
les blanques cúpules —tot és èxtasi!—
tot fosc dins el mar roig, roent;
el sol es pon i se n’embriaga
l’home d’Europa, mil vegades mort.
—Tot és èxtasi, èxtasi de mort.
Bella, oh, bella serà la mort d’Europa;
fastuosa talment una reina voltada d’or,
s’ajaurà en el sarcòfag dels segles obscurs.
Morirà en silenci. Com una vella reina
aclucaria els ulls d’or.
—Tot és èxtasi, èxtasi de mort!—
Ah, d’un núvol del capvespre (últim
herald que anuncia a Europa una nova llum!)
plou la sang al meu cor fatigat, ai!
Ja no resta gens d’aigua a Europa,
i nosaltres, homes, bevem sang,
la sang dels núvols suaus del capvespre.
—Tot és èxtasi, èxtasi de mort.
Tot just nascut, ja cremes en el foc del crepuscle,
tots els mars són rojos, tots els mars
plens de sang, tots els llacs, i no hi ha aigua,
no hi ha aigua perquè aquest home hi renti
la seva culpa, perquè hi renti el cor,
i no hi ha gens d’aigua per apaivagar-li la set
de natura silenciosa i verda a l’alba.
I tot és vespre i no hi haurà matí,
fins que morim nosaltres, que duem
la culpa de l’agonia, fins que morim,
del primer al darrer...
Ai! En aquesta terra, fins en aquestes verdes
terres amarades de rosada, fins en aquestes
¿brillaràs, oh sol del cap al tard,
amb els teus raigs ardents? ¿Fins i tot en aquesta terra?
El mar nega les planes verdes,
el mar de sang bullent del capvespre,
i no hi haurà, no hi haurà cap salvació, cap,
fins que no hàgim caigut, jo i tu,
fins que no hàgim caigut, jo i tots,
fins que ...
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Go to begin of the document
Go to previous page
Go to next page
Go to the end of document
